Encara creus que ets lliure? Pregunta-ho a la senyora Economia …
L’economia, Què és ?. Segons diversos teòrics clàssics, és l’assignació del recurs escàs. Mitjançant mecanismes com ara el control de preus, els tipus d’interès i altres eines, s’intenta fer que els mercats funcionin d’una manera eficient. Fins aquí, tot correcte. Un oxímoron que sempre es em ve al cap, és: L’economia genera beneficis extraordinàriament grans sempre que falla. Deixin-me explicar-me. Un exemple realment pràctic són les guerres. Dictadors (Com ara Franco, Stalin) van gaudir d’un poder més enllà dels diners, van passar a controlar l’incontrolable i se’ls va anar de les mans. Això és el que més m’agrada de l’economia, que és tan abstracta i submisa com a real i contundent. El meu parer és que té vida. Vaja boig, haureu de pensar … Doncs no, té vida i no li agrada que la achuchen ni la molestin. No li agrada que la obliguis a treballar sota uns paràmetres estrictes, s’altera. Li entren marejos i trontolla, baixa les defenses i no flueix. Però com tot ésser amb vida, ha passat per diferents etapes. Cap ha quallat al 100%. L’escola partidària del Capitalisme social (Estat del benestar), la del intervencionisme (Socialisme en qualsevol dels seus vessants, com ara el Feixisme, el Comunisme, etcètera), la del ” Laissez fairez ” (La no intervenció absoluta per part del estat) … Milers de pensadors, il·lustres tots, han donat peu a teories d’aquesta senyora tan capritxosa. Adam Smith, Karl Marx, John M. Keynes, Friederich Hayek, Milton Friedman …
Tots ells amb les seves teories, genis que d’una manera o altra han marcat la història. Recapitulant, formulo la meva pregunta: ¿L’economia pateix o genera les guerres? Potser els soni alguna cosa altisonant i fins i tot romàntic però l’objectiu de tot aquell que llegeixi això, per molt lliure que es crea vostè, sigui conèixer que viu i viurà sota el paraigua de l’economia. No vinc a dir-li que està vostè perdut en un oasi de bojos que només professen la llei del màxim benefici i que vostè els importa un rave. No home, no li diria això mai. No m’agrada dir la veritat. Aquest món en el qual vivim és una jungla. De vegades em pregunto què tant hem evolucionat, la lluita pel poder (Ja sigui ser el líder d’una tribu, ser una divinitat, un emperador, un rei, un multimilionari) sempre ha sortit a la llum a escena. Intentem jugar amb intel·ligència, no caiguem en trampes tan evidents, siguem més veloços. Hem de formar-nos, ¿És aquesta la solució? ¿Per què, per saber que no som realment lliures i ens frustremos? Viure per descansar dels nostres atrafegats treballs? Treballar per a un altre o treballar per als altres? Per la meva part, espero haver-los fet pensar alguna cosa, no està malament, de tant en tant…