11. Butlletí Immobiliari. Impostos / Estades Establiments Turístics.

En els casos en què el client hagi entrat a l’establiment o equipament turístic abans de l’1 de novembre de 2012, s’aplicarà l’impost?
No, al client que inicia l’estada abans de l’entrada en vigor de l’impost no se li ha d’exigir el pagament, perquè l’impost merita a l’inici de l’estada i en aquesta data encara no havia entrat en vigor.¿Como s’ha de consignar l’impost a la factura que s’emeti?
El subjecte passiu substitut ha de consignar en la factura que emeti als seus clients, de manera diferenciada de la contraprestació pels seus serveis, l’import de la quota de l’impost amb indicació del nombre d’unitats d’estada i del tipus de gravamen aplicado.¿Cuál és el període de liquidació de l’impost i que quotes s’inclouran en l’autoliquidació?
El període de liquidació coincideix amb el trimestre natural. L’autoliquidació ha d’incloure les quotes meritades i exigibles dins del trimestre natural per a cada establiment o equipament turístico.¿Cuando és exigible l’impost i per part de qui?
L’impost és exigible pel substitut del contribuent al final de l’estada, mitjançant el lliurament de la corresponent factura o document anàleg, sens perjudici de les situacions en què entre les parts intervinents s’hagi pactat un avançament de preu a compte de l’estada. Quin és el termini de presentació i ingrés de l’autoliquidació?
La presentació i ingrés de l’autoliquidació de l’impost s’ha d’efectuar dins dels terminis següents:
a) La corresponent al primer trimestre de l’any, entre els dies 1 i 20 d’abril
b) La corresponent al segon trimestre de l’any, entres els dies 1 i 20 de juliol
c) La corresponent al tercer trimestre de l’any, entre els dies 1 i 20 d’octubre
d) La corresponent al quart trimestre de l’any, entre els dies 1 i 20 de gener de l’any següent.

Quin és el lloc de presentació i ingrés de l’autoliquidació?
L’autoliquidació es presentarà i ingressarà en qualsevol de les entitats col·laboradores habilitades per a tal efecto.¿Es necessari presentar autoliquidació quan no resulti quantitat a ingressar?
No és necessària la presentació de l’autoliquidació quan no resulti quantitat a ingressar, sense perjudici de l’obligació dels subjectes passius substituts de conservar la documentació acreditativa de les exempcions aplicades fins que finalitzi el termini de prescripción.Asimismo cal tenir present el següent:
fet imposable: Constitueix el fet imposable de l’impost sobre les estades en establiments turístics l’estada que fa el contribuent en un dels establiments i equipaments següents:
a) Els establiments hotelers, els apartaments turístics, els càmpings i establiments de turisme rural, d’acord amb la legislació aplicable en matèria de turisme.
b) Els albergs de joventut, d’acord amb la legislació aplicable en matèria d’equipaments i instal·lacions juvenils
c) Els habitatges d’ús turístic, d’acord amb la legislació aplicable en matèria de turisme.
d) Les àrees de pernoctació destinades a albergs mòbils.
e) Les embarcacions de creuer turístic. S’entén per embarcació de creuer turístic la qual fa transport per mar o per vies navegables amb l’única finalitat de plaer o esbarjo, completat amb altres serveis i amb estada a bord superior a dues nits, amarrada en un port marítim, segons el que defineix la normativa de la Unió Europea.
f) Qualsevol altre establiment o equipament que s’estableixi per llei. Exempcions
Estan exemptes de l’aplicació d’aquest impost:
a) Les estades subvencionades per programes socials d’una administració pública de qualsevol estat membre de la Unió Europea.
Per a l’acreditació d’aquest supòsit d’exempció, serà suficient la justificació documental de la reserva efectuada o la factura a càrrec de l’entitat promotora del programa social, sempre que s’identifiqui clarament el programa a càrrec del qual es finança l’estada. Tot això sense perjudici de la justificació per qualsevol altre mitjà de prova admès en dret.
b) Les persones d’edat igual o inferior a setze anys.
L’aplicació d’aquesta exempció resta condicionada a l’exhibició dels documents que acreditin l’edat del menor -com el document d’identitat, passaport, llibre de família o altres documents anàlegs- o per qualsevol altre mitjà de prova admès en dret.
En el cas de menors de 14 anys, s’admetrà també la declaració responsable per part del progenitor, tutor o acompanyant major d’edat.
En el cas d’instal·lacions inscrites en la Xarxa Catalana d’Instal·lacions Juvenils, quan acullin activitats organitzades per a menors de 18 anys, sempre que estiguin sota el control i supervisió de responsables del grup, serà suficient una declaració responsable d’aquests que indiqui el nombre de persones del grup i totes tenen edat igual o inferior a 16 anys.
El subjecte passiu substitut ha de conservar una còpia del document o, si escau, de la declaració responsable, utilitzat en cada cas per justificar l’edat del menor.
contribuent
És contribuent de l’impost la persona física que faci una estada en qualsevol dels establiments i equipaments subjectes a l’impost. També ho és la persona jurídica a nom de la qual es lliura la corresponent factura o document anàleg per l’estada de persones físiques en els dits establiments i equipaments.
Substitut del contribuent
Té la condició de substitut del contribuent la persona física o jurídica, així com les entitats que no tenen personalitat jurídica a què es refereix l’article 35.4 de la Llei de l’Estat 58/2003, de 17 de desembre, general tributària, que sigui titular de l’explotació de qualsevol dels establiments o equipaments subjectes al impuesto.Responsables solidaris
La quota tributària s’obté de multiplicar el nombre d’unitats d’estada pels tipus del gravamen corresponent segons el tipus d’establiment o equipament turístico.Se ha establert un import màxim de quota corresponent a set unitats d’estada per persona. Per al còmput de l’import màxim de la quota, s’entén que són unitats d’estada els dies o fraccions del període continuat que suposa l’estada del contribuent en l’establiment o equipament turístic. En el cas que l’allotjament sigui contractat en règim de cessió o arrendament de temporada, l’import màxim de la quota s’ha d’aplicar respecte de cada temporada o període continu de temps.Amb respecte a les embarcacions de creuer turístic,
• Tarifa resta de Catalunya
Tarifa Barcelona ciutat
Hotel de 5 estrelles, gran luxe i embarcacions de creuer: 2,25 euros
Hotel de 4 estrelles i 4 superior: 1,10 euros
Resta d’establiments i equipaments: 0,65 euros
Tarifa resta de Catalunya
hotel de 5 estrelles, gran luxe i embarcacions de creuer: 2,25 euros
hotel de 4 estrelles i 4 superior: 0,90 euros
Resta d’establiments i equipaments: 0,45 euros
Meritació i exigibilitat
1. Meritació
En general, l’impost sobre les estades en establiments turístics es reporta a l’inici de l’estada en els establiments i equipaments subjectes al impuesto.En particular, pel que fa a les estades en embarcacions de creuers, l’impost es merita, per als contribuents que es troben en trànsit, en el moment en què el vaixell fa escala en algun port de Catalunya. La persona que s’embarca en un port de Catalunya iniciant així el seu viatge, o aquella que desembarca perquè aquest port és la destinació final del seu viatge, no esdevingui el imposat.2. exigibilitat
L’impost sobre les estades en establiments turístics és exigible pel substitut del contribuent al final de l’estada, mitjançant el lliurament de la corresponent factura o document anàleg, sens perjudici de les situacions en què entre les parts intervinents s’hagi pactat un avançament del preu a compte de l’estada.
L’autoliquidació s’ha de presentar i ingressar en qualsevol de les entitats col·laboradores habilitades a aquest efecte. De moment no és possible la presentació telemàtica
No és necessària la presentació quan no resulti quantitat a ingressar, sense perjudici de l’obligació dels subjectes passius substituts de conservar la documentació acreditativa de les exempcions aplicades fins que finalitzi el termini de prescripció.Període de liquidació
Coincideix amb el trimestre natural.
L’autoliquidació ha de comprendre les quotes meritades i exigibles dins del trimestre natural per cada establiment o equipament turístic.Termini de presentació i ingrés
La presentació i ingrés de l’autoliquidació de l’impost s’ha d’efectuar dins dels següents terminis:
a) La corresponent al primer trimestre de l’any, entre els dies 1 i 20 d’abril
b) La corresponent al segon trimestre de l’any, entre els dies 1 i 20 de juliol
c) La corresponent al tercer trimestre de l’any, entre els dies 1 i 20 d’octubre
d) La corresponent al quart trimestre de l’any, entre els dies 1 i 20 de gener de l’any següent
Models de presentació
ORDRE ECO / 334/2012, de 24 d’octubre, per la qual s’aproven els models d’autoliquidació 940 i 950 de l’impost sobre les estades en establiments turístics.

El model 940 s’utilitzarà per a les estades en els creuers turístics i el model 950 per a tots els altres supòsits.

IMPUESTO E IVA
Qüestió: L’impost sobre les estades en establiments turístics com a element que forma part de la base imposable de l’IVA.

Número: 251E/12
I. En primer lloc, cal advertir, quant a la interpretació i aplicació de les normes de l’impost sobre el valor afegit, que en tractar-se de normativa estatal la competència per donar resposta a les consultes formulades sobre aquest impost correspon a la Direcció General de Tributs del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, així com la contestació a la consulta amb caràcter vinculant.

II. No obstant l’anterior, i a títol merament informatiu, aquest centre directiu informa que, l’article 78 de la Llei 37/1992, de 28 de desembre, de l’impost sobre el valor afegit (IVA) estableix com a regla general de fixació de la base imposable de l’impost el següent:

«1. La base imposable de l’impost estarà constituïda per l’import total de la contraprestació de les operacions subjectes al mateix procedent del destinatari o de terceres persones.
2. En particular, s’inclouen en el concepte de contraprestació:
4t Els tributs i gravàmens de qualsevol classe que recaiguin sobre les mateixes operacions gravades, excepte el mateix impost sobre el valor afegit.

El que disposa aquest número comprendrà els impostos especials que s’exigeixin en relació amb els béns que siguin objecte de les operacions gravades, amb excepció de l’impost especial sobre determinats mitjans de transport.

III. D’altra banda, s’ha de recordar que, l’article 103 de la Llei 5/2012, de 20 de març, de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l’impost sobre les estades en establiments turístics (IEET), defineix el fet imposable de l’impost en els termes següents:

1. Constitueix el fet imposable de l’impost sobre estades en establiments turístics l’estada que realitza al contribuent en un dels establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3, situats a Catalunya.
2. Als efectes del que estableix aquesta llei, s’entén per estada el gaudiment del servei d’allotjament, per dia o fracció, amb pernoctació o sense, d’acord amb l’article 100.2.La literalitat del Precepte no ofereix Dubte que el FET imposable i de l’IEET coincideix amb l’ ‘operació gravada per l’IVA, el Servei prestat paper titular de l’Establiment d’Allotjament, de manera que la conclusio no olla ser cap Altra que l’import de l’IEET forma part de la base imposable i de l’IVA definida a l’article 78 de la Llei de l’IVA Abans transcrit.Per Tant, el Subjecte passiu substitut de l’IEET, titular de l’Establiment d’Allotjament turístic, ha d’incorporar l’import meritat de l’IEET dins de de la base imposable i sobre la qual ha de repercutir l’IVA, en la factura que emeti la persona allotjada (contribuent de l’IEET).Sent el tipus aplicat de l’IVA, del 10 per 100.En aquest sentit s’ha manifestat la Direcció General de Tributs del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques en reiterades ocasions; a tall d’exemple, les consultes vinculants número V0939-11, número V2263-11 i la número V3001-11.Així, en aquesta última consulta, conclou el següent:
“La consultante és una entitat urbanística de conservació que ve assumint, entre altres, la titularitat dels serveis i subministraments d’aigua, recaptant dels seus membres el cànon de sanejament creat per la Llei 6/2001, de 17 de maig, d’ordenació i participació de la gestió de l’aigua a Aragón.CUESTION-PLANTEJADA Inclusió del referit cànon de sanejament a la base imposable de l’Impost sobre el Valor Afegit.
D’acord amb l’exposat s’ha de tenir en compte que, tal com es va declarar en l’apartat segon de la present contestació, les empreses subministradores són subjectes passius substituts del contribuent i hauran de repercutir íntegrament el cànon sobre el contribuent que queda obligat a suportar-ho. Per la seva banda, són contribuents les persones físiques i jurídiques usuàries de l’aigua i les xarxes de abastecimiento.La figura del substitut del contribuent queda regulada a l’article 36.3 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària (BOE del 18 ), que estableix que “és substitut el subjecte passiu que, per imposició de la llei i en lloc del contribuent, està obligat a complir l’obligació tributària principal, així com les obligacions formals inherents a la mateixa.
ha de considerar-se que l’esmentat cànon forma part de la base imposable de l’Impost sobre el Valor Afegit dels lliuraments de béns que efectuï l’entitat consultante a favor dels seus membres en ocasió del subministrament o proveïment d’aigua. “IV. Finalment, AQUEST centri Directiu informa que, el Decret llei 3/2012, de 16 d’octubre, de reordenació urgent de DETERMINADES Garanties financeres del sector público de la Generalitat de Catalunya i de modificacions Tributàries, ha Donat 1 nova redacció a l’article 107.3 de la Llei 5/2012, del 20 de març, de manera que a els tipo aplicables de l’IEET són a els Següents:
Tipus d’establiment Tarifa
Barcelona Tarifa resta Catalunya
(en euros)
Hotel 5 estrelles.
gran luxe i embarcacions de creuer 2,25 2,25
Hotels 4 estrelles i 4 superior 1,10 0,90
Resta d’establiments i equipaments 0,65 0,45V. Finalment, quant a la qüestió relativa a la subjecció dels “pisos d’estudiants”, es pot advertir que, l’apartat 3 de l’article 103 de la Llei de l’impost preveu:«3. Estan subjectes a l’impost els següents establiments i equipaments:
a) Els establiments hotelers, els apartaments turístics, els càmpings i els establiments de turisme rural, d’acord amb la legislació aplicable en matèria de turisme.
b) Els albergs de joventut, d’acord amb la legislació aplicable en matèria d’equipaments i instal·lacions juvenils.
c) Els habitatges d’ús turístic, d’acord amb la legislació aplicable en matèria de turisme.
d) Les àrees de pernoctació destinades a albergs mòbils.
e) Les embarcacions de creuer turístic. S’entén per embarcació de creuer turístic, als efectes del que estableix aquesta llei, la que realitza transport per mar o per vies navegables amb l’única finalitat de plaer o esbarjo, completat amb altres serveis i amb estada a bord superior a dos nits, amarrada en un port marítim, segons el definit per la normativa de la Unió Europea.
f) Qualsevol altre establiment o equipament que s’estableixi per llei. ”

Per tant, en la mesura que “els pisos d’estudiants” no es troben entre els establiments i equipaments recollits en l’apartat transcrit, no estan subjectes a l’impost analitzat.

Aquesta contestació té, d’acord amb l’article 34.1.a) de la Llei general tributària, caràcter merament informatiu

AGENCIAS DE ALQUILER Y ARRENDAMIENTOS EXENTOS Y/O SUJETOS A IVA
Qüestió: Empresa que gestiona el lloguer d’habitatges d’ús turístic.
Número: 314E/12
El consultant és una empresa que gestiona el lloguer d’habitatges d’ús turístic, dels que no és propietari. Es demana:
– Qui ha d’efectuar l’ingrés a l’Agència Tributària de Catalunya, si l’empresa de lloguer o el propietari:
– Si l’IEET merita IVA
1. En relació amb la primera qüestió, cal estar al que disposen els articles 104 i 105 de la Llei 5/2012, del 20 de març:
“És contribuent de l’impost la persona física que faci una estada en qualsevol dels establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3. També ho és la persona jurídica a nom de la qual es lliura la corresponent factura o document anàleg per l’estada de persones físiques en els dits establiments i equipaments.” (art. 104)
“Té la condició de substitut del contribuent la persona física o jurídica, i també les entitats que no tenen personalitat jurídica a les quals es refereix l’article 35.4 de la Llei de l’Estat 58/2003, del 17 de desembre, general tributària, que sigui titular de l’explotació de qualsevol dels establiments o equipaments a què fa referència l’article 103.3 (art. 105)

Finalment, l’article 110 de la Llei disposa:
“1. Les persones físiques o jurídiques titulars de l’explotació dels establiments o equipaments a què fa referència l’article 103.3, per llur condició de substituts del contribuent, estan obligades a presentar l’autoliquidació de l’impost i a efectuar-ne l’ingrés corresponent dins el termini que s’assenyali reglamentàriament.
2. El model d’autoliquidació s’ha d’aprovar per mitjà d’una ordre del conseller o consellera del departament competent en matèria tributària.”

Per tant, l’obligat a presentar l’autoliquidació és el titular de l’establiment. Això no impedeix que sigui el seu representant legal qui pugui efectuar la presentació de l’autoliquidació.

Mitjançant Ordre ECO/334/2012, de 24 d’octubre, (DOGC núm. 6245, de 2 de novembre) s’ha aprovat els models d’autoliquidació 940 i 950 de l’impost sobre les estades en establiments turístics.

2. Quant a la segona qüestió, es fa avinent que en relació amb l’IVA la competència per a formular contestacions vinculants sobre la seva normativa correspon a la Direcció General de Tributs del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, de conformitat amb l’article 55.2 de la Llei 22/2009, de 18 de desembre, per la que es regula el sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú i ciutats amb Estatut d’autonomia i es modifiquen determinades normes tributàries.

A títol merament informatiu es posa en coneixement vostre la resposta a la consulta tributària vinculant núm. V1114-11, de 3 de maig, emesa per la Direcció General de Tributs del Ministeri:
“ De acuerdo con el artículo 20, apartado uno, número 23º de la Ley del Impuesto sobre el Valor Añadido, están exentas, entre otras, las siguientes operaciones: (…)
“23º. Los arrendamientos que tengan la consideración de servicios con arreglo a lo dispuesto en el artículo 11 de esta Ley y la constitución y transmisión de derechos reales de goce y disfrute, que tengan por objeto los siguientes bienes: (…)
b) Els edificis o parts dels mateixos destinats exclusivament a habitatges o al seu posterior arrendament per entitats gestores de programes públics de suport a l’habitatge o per societats acollides al règim especial d’entitats dedicades a l’arrendament d’habitatges establert en l’Impost sobre Societats. L’exempció s’estendrà als garatges i annexos accessoris als habitatges i els mobles, arrendats conjuntament amb aquells.

L’exempció no comprèn:
i ‘) Els arrendaments d’apartaments o habitatges moblats quan l’arrendador s’obligui a la prestació d’algun dels serveis complementaris propis de la indústria hotelera, com ara els de restaurant, neteja, rentat de roba o altres anàlegs.
Segons es desprèn de l’article anteriorment transcrit, la regulació que es conté en aquest supòsit d’exempció no és una regulació de caràcter objectiu que atengui al bé que s’arrenda per determinar la procedència o no de la mateixa, sinó que es tracta d’una exempció de caràcter finalista que fa dependre de l’ús de l’edificació seva possible aplicació, sent aquesta preceptiva quan la destinació efectiva de l’objecte del contracte d’arrendament és el d’habitatge, però no en un altre cas.

Per tant, els arrendaments d’apartaments de vacances es consideraran exempts de l’Impost sempre que l’arrendador no s’obligui a prestar algun dels serveis complementaris propis de la indústria hotelera.

Pel que fa al concepte “serveis complementaris propis de la indústria hotelera”, la Llei 37/1992 posa com a exemples els de restaurant, neteja, rentat de roba o altres anàlegs. En particular, es consideren serveis complementaris propis de la indústria hotelera els serveis de neteja de l’interior de l’apartament i serveis de canvi de roba prestat amb periodicitat setmanal.

Per contra, no es consideren serveis complementaris propis de la indústria hotelera els que a continuació se citen:
– Servei de neteja i serveis de canvi de roba de l’apartament prestat a l’entrada ia la sortida del període contractat per cada arrendatari.
– Servei de neteja de les zones comunes de l’edifici (portal, escales i ascensors) així com de la urbanització en què està situat (zones verdes, portes d’accés, voreres i carrers).
– Serveis d’assistència tècnica i manteniment per a eventuals reparacions de fontaneria, electricitat, cristalleria, persianes, serralleria i electrodomèstics.
Per tant, quan l’arrendador d’un habitatge de vacances s’obligui a prestar a l’usuari els serveis complementaris propis de la indústria hotelera, com serveis tindran la consideració de serveis d’hostaleria i, per tant, tributaran per l’Impost sobre el Valor Afegit al tipus impositiu del 8 per cent els serveis d’allotjament de vacances objecte de consulta, incloent-hi els serveis accessoris a què s’ha fet referència amb anterioritat.

En el cas que l’arrendament de vacances no comprengui la prestació de serveis propis de la indústria hotelera, dit arrendament estarà subjecte però exempt de l’Impost sobre el Valor Afegit. ”

Quant a l’impost sobre les estades en establiments turístics, cal recordar que l’article 103 de la Llei 5/2012, de 20 de març, defineix el fet imposable de l’impost en els termes següents:
“1. Constitueix el fet imposable de l’impost sobre estades en establiments turístics l’estada que fa el contribuent en un dels establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3, situats a Catalunya. -d’entre els que es troben els habitatges d’ús turístic.
2. Als efectes del que estableix aquesta llei, s’entén per estada el gaudiment del servei d’allotjament, per dia o fracció, amb pernoctació o sense, d’acord amb l’article 100.2.
(…)”
Arribats a aquest punt, l’article 78 de la Llei 37/1992, de 28 de desembre, estableix la regla general de fixació de la base imposable de l’impost:
«1. La base imposable de l’impost estarà constituïda per l’import total de la contraprestació de les operacions subjectes al mateix procedent del destinatari o de terceres persones.
2. En particular, s’inclouen en el concepte de contraprestació: (…)
4t Els tributs i gravàmens de qualsevol classe que recaiguin sobre les mateixes operacions gravades, excepte el mateix impost sobre el valor afegit.

El que disposa aquest número comprendrà els impostos especials que s’exigeixin en relació amb els béns que siguin objecte de les operacions gravades, amb excepció de l’impost especial sobre determinats mitjans de transport. (…) ”

Tenint en compte la configuració del fet imposable de l’IEET, no hi ha dubte que aquest tribut recau sobre la mateixa operació gravada per l’IVA, amb el servei prestat pel titular de l’establiment d’allotjament, de manera que la conclusió no pot ser altra que l’import de l’IEET forma part de la base imposable de l’IVA definida a l’art. 78 LIVA abans transcrit.

Per tant, el subjecte passiu substitut de l’IEET, titular de l’establiment d’allotjament turístic, ha d’incorporar l’import meritat de l’IEET dins la base imposable sobre la que ha de repercutir l’IVA, en la factura que emeti a la persona allotjada (contribuent de l’IEET). Essent el tipus aplicat de l’IVA, del 10 per 100.

Ara bé, en el cas concret dels habitatges d’ús turístic, i per al cas que l’arrendament als clients estigui exempt d’IVA -en els termes exposats en l’expositiu primer d’aquesta contestació- no hi ha base imposable d’aquest impost, i, per tant, tampoc en forma part l’import corresponent a l’IEET.

Aquesta contestació té, d’acord amb l’article 34.1.a) de la Llei general tributària, caràcter merament informatiu
SELECCIÓN DE CONSULTAS DE INTERES SOBRE EL IMPUESTO

Consultes
Qüestió: Concepte d’estada i fracció en els albergs.
Número: V280E/12
1. En l’escrit de consulta es pregunta com es computen les unitats d’estada en els supòsits següents:
a) estada en un alberg juvenil en què l’usuari entra a les 12 del migdia de dissabte i surt a les 12 del migdia del dia següent;
b) estada en un alberg juvenil en què l’usuari entra a les 12 del migdia de dissabte i surt a la tarda del dia següent, realitzant l’àpat a la instal•lació;
També es pregunta:
c) si estan subjectes a l’impost les estades dels acompanyants de les colònies escolars i com es computa la seva estada si marxen abans o després de l’àpat;
d) si estan subjectes a l’impost les estades realitzades per grups i associacions que realitzen reunions i àpats a les instal.lacions, sense pernoctació.
Segons manifesta el consultant, la realitat de les instal•lacions juvenils fa que, sovint, no siguin aplicables les normes sobre usos horaris d’entrada i sortida fixats pels establiments i equipaments d’allotjament turístic.
2. L’article 103, apartat 1 i 2 de la Llei 5/2012, de 20 de març, de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l’impost sobre les estades en establiments turístics (IEET), disposa:
“1. Constitueix el fet imposable de l’impost sobre estades en establiments turístics l’estada que fa el contribuent en un dels establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3, situats a Catalunya.
2. Als efectes del que estableix aquesta llei, s’entén per estada el gaudiment del servei d’allotjament, per dia o fracció, amb pernoctació o sense, d’acord amb l’article 100.2.”
Per la seva part, l’article 3 del Decret 129/2012, de 9 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament de l’impost, estableix:
“En relació amb l’article 103.2 de la Llei 5/2012, de 20 de març, i a l’efecte de computar el nombre de dies o fraccions de l’estada, seran d’aplicació, si s’escau, les normes o els usos sobre horaris d’entrada i sortida fixats pels establiments i equipaments d’allotjament turístic.”
3. Tenint en compte aquests preceptes, es conclou el següent:
– L’estada pot tenir una durada equivalent a un dia sencer o a una fracció; en el cas exposat, i a tall d’exemple, si l’usuari entra a l’establiment a les 12 del migdia d’un dissabte i en surt 24 hores després, a les 12 del migdia del dia següent, s’haurà de computar una estada; si la sortida de l’establiment es realitza amb posterioritat a aquella hora, és a dir, es realitza l’àpat a les instal•lacions, disposant encara de servei d’allotjament, encara que sigui per unes hores, s’entendrà que aquestes computen com a fracció.
– El fet que el servei d’allotjament sigui gratuït, no exonera del pagament de l’impost.

– Finalment, el fet imposable el constitueix l’estada entesa com el gaudiment del servei d’allotjament, per tant, l’ús dels serveis de les instal•lacions de l’allotjament que no comportin allotjament, com per exemple, l’ús del restaurant o de sales de reunions, no està subjecta a l’impost.

Atès que la consulta que formuleu fa referència a l’aplicació a un cas concret de la normativa de l’impost sobre les estades en establiments turístics, essent aquest un tribut propi de la Generalitat de Catalunya, i d’acord amb el que disposen els articles 88 i 89 de la Llei general tributària, aquesta contestació té caràcter vinculant
Qüestió: Allotjament en residències del centre d’alt rendiment: subjecció a l’impost.
Número: 318E/12
El Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès (CAR), entitat de dret públic amb personalitat jurídica pròpia, compte entre les seves instal•lacions amb dues “residències”. En aquest sentit es consulta si les estades dels esportistes en dites residències estan subjectes a l’impost sobre les estades en establiments turístics

En primer lloc, cal recordar que, l’article 103.3 de la Llei 5/2012, de 20 de març, de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l’impost sobre les estades en establiments turístics (IEET), estableix que resten subjectes a l’impost els establiments i equipaments següents:

a) Els establiments hotelers, els apartaments turístics, els càmpings i els establiments de turisme rural, d’acord amb la legislació aplicable en matèria de turisme.
b) Els albergs de joventut, d’acord amb la legislació aplicable en matèria d’equipaments i instal•lacions juvenils.
c) Els habitatges d’ús turístic, d’acord amb la legislació aplicable en matèria de turisme.
d) Les àrees de pernoctació destinades a albergs mòbils.
e) Les embarcacions de creuer turístic. S’entén per embarcació de creuer turístic, als efectes del que estableix aquesta llei, la que fa transport per mar o per vies navegables amb l’única finalitat de plaer o esbarjo, completat amb altres serveis i amb estança a bord superior a dues nits, amarrada en un port marítim, segons el que defineix la normativa de la Unió Europea.
f) Qualsevol altre establiment o equipament que s’estableixi per llei.

Per tant, en la mesura que les residències del CAR no es troben entre els establiments i equipaments recollits a l’article transcrit, les estades dels esportistes en dites residències no resten subjectes a l’impost analitzat.

Aquesta contestació té, d’acord amb l’article 34.1.a) de la Llei general tributària, caràcter merament informatiu
Qüestió: Establiments de turisme rural.
Número: 337E/12
En l’escrit de consulta es diu que els establiments de turisme rural no presten serveis complementaris d’hostaleria i, en conseqüència, estan subjectes i exempts d’IVA.

Es pregunta si han de repercutir l’IVA sobre l’IEET.
I. En primer lloc, cal advertir, quant a la interpretació i aplicació de les normes de l’impost sobre el valor afegit, que per tractar-se de normativa estatal la competència per donar resposta a les consultes formulades sobre aquest impost -fins i tot a títol merament informatiu- correspon a la Direcció General de Tributs del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques.

Això no obstant, a títol merament informatiu es posa en coneixement vostre la resposta a la consulta tributària vinculant núm. V1114-11, de 3 de maig, emesa per la Direcció General de Tributs del Ministeri:

“D’acord amb l’article 20, apartat un, nombre 23º de la Llei de l’Impost sobre el Valor Afegit, estan exemptes, entre altres, les següents operacions: (…)
” 23º. Els arrendaments que tinguin la consideració de serveis d’acord amb el que disposa l’article 11 d’aquesta Llei i la constitució i transmissió de drets reals d’ús i gaudi, que tinguin per objecte els següents béns: (…)
b) Els edificis o parts dels mateixos destinats exclusivament a habitatges o al seu posterior arrendament per entitats gestores de programes públics de suport a l’habitatge o per societats acollides al règim especial d’entitats dedicades a l’arrendament d’habitatges establert en l’Impost sobre Societats. L’exempció s’estendrà als garatges i annexos accessoris als habitatges i els mobles, arrendats conjuntament amb aquells.

L’exempció no comprèn: (…)
i ‘) Els arrendaments d’apartaments o habitatges moblats quan l’arrendador s’obligui a la prestació d’algun dels serveis complementaris propis de la indústria hotelera, com ara els de restaurant, neteja, rentat de roba o altres anàlegs. (…) ”
Segons es desprèn de l’article anteriorment transcrit, la regulació que es conté en aquest supòsit d’exempció no és una regulació de caràcter objectiu que atengui al bé que s’arrenda per determinar la procedència o no de la mateixa, sinó que es tracta d’una exempció de caràcter finalista que fa dependre de l’ús de l’edificació seva possible aplicació, sent aquesta preceptiva quan la destinació efectiva de l’objecte del contracte d’arrendament és el d’habitatge, però no en un altre cas.

Per tant, els arrendaments d’apartaments de vacances es consideraran exempts de l’Impost sempre que l’arrendador no s’obligui a prestar algun dels serveis complementaris propis de la indústria hotelera.

Pel que fa al concepte “serveis complementaris propis de la indústria hotelera”, la Llei 37/1992 posa com a exemples els de restaurant, neteja, rentat de roba o altres anàlegs. En particular, es consideren serveis complementaris propis de la indústria hotelera els serveis de neteja de l’interior de l’apartament i serveis de canvi de roba prestat amb periodicitat setmanal.

Per contra, no es consideren serveis complementaris propis de la indústria hotelera els que a continuació se citen:
– Servei de neteja i serveis de canvi de roba de l’apartament prestat a l’entrada ia la sortida del període contractat per cada arrendatari.
– Servei de neteja de les zones comunes de l’edifici (portal, escales i ascensors) així com de la urbanització en què està situat (zones verdes, portes d’accés, voreres i carrers).
– Serveis d’assistència tècnica i manteniment per a eventuals reparacions de fontaneria, electricitat, cristalleria, persianes, serralleria i electrodomèstics. (…)
Per tant, quan l’arrendador d’un habitatge de vacances s’obligui a prestar a l’usuari els serveis complementaris propis de la indústria hotelera, com serveis tindran la consideració de serveis d’hostaleria i, per tant, tributaran per l’Impost sobre el Valor Afegit al tipus impositiu del 8 per cent els serveis d’allotjament de vacances objecte de consulta, incloent-hi els serveis accessoris a què s’ha fet referència amb anterioritat.
En el cas que l’arrendament de vacances no comprengui la prestació de serveis propis de la indústria hotelera, dit arrendament estarà subjecte però exempt de l’Impost sobre el Valor Afegit. ”

II. Quant a l’impost sobre les estades en establiments turístics, cal recordar que l’article 103 de la Llei 5/2012, de 20 de març, defineix el fet imposable de l’impost en els termes següents:

“1. Constitueix el fet imposable de l’impost sobre estades en establiments turístics l’estada que fa el contribuent en un dels establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3, situats a Catalunya. –d’entre els que es troben els habitatges d’ús turístic.
2. Als efectes del que estableix aquesta llei, s’entén per estada el gaudiment del servei d’allotjament, per dia o fracció, amb pernoctació o sense, d’acord amb l’article 100.2. (…)”
Arribats a aquest punt, l’article 78 de la Llei 37/1992, de 28 de desembre, estableix la regla general de fixació de la base imposable de l’impost:
“1. La base imponible del impuesto estará constituida por el importe total de la contraprestación de las operaciones sujetas al mismo procedente del destinatario o de terceras personas.
2. En particular, s’inclouen en el concepte de contraprestació: (…)
4t Els tributs i gravàmens de qualsevol classe que recaiguin sobre les mateixes operacions gravades, excepte el mateix impost sobre el valor afegit.

El que disposa aquest número comprendrà els impostos especials que s’exigeixin en relació amb els béns que siguin objecte de les operacions gravades, amb excepció de l’impost especial sobre determinats mitjans de transport. (…) ”

Tenint en compte la configuració del fet imposable de l’IEET, no hi ha dubte que aquest tribut recau sobre la mateixa operació gravada per l’IVA, amb el servei prestat pel titular de l’establiment d’allotjament, de manera que la conclusió no pot ser altra que l’import de l’IEET forma part de la base imposable de l’IVA definida a l’art. 78 LIVA abans transcrit.

Per tant, el subjecte passiu substitut de l’IEET, titular de l’establiment d’allotjament turístic, ha d’incorporar l’import meritat de l’IEET dins la base imposable sobre la que ha de repercutir l’IVA, en la factura que emeti a la persona allotjada (contribuent de l’IEET). Essent el tipus aplicat de l’IVA, del 10 per 100.

Ara bé per al cas que l’arrendament de l’immoble estigui exempt d’IVA –en els termes exposats en l’expositiu primer d’aquesta contestació- no hi ha base imposable d’aquest impost, i, per tant, tampoc en forma part l’import corresponent a l’IEET.

Aquesta contestació té, d’acord amb l’article 34.1.a) de la Llei general tributària, caràcter merament informatiu.
Qüestió: Embarcació de creuer turístic: excursions en línia regular.
Número: 343E/12
Es consulta si estan subjectes a l’impost les embarcacions de creuer turístic que realitzen excursions en línia regular d’1h 30 minuts de durada i fins a 4 hores, o inclús fins a 12 hores.

En relació amb aquesta qüestió, es fa avinent el següent:
L’article 103.3 de la Llei 5/2012, de 20 de març, de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l’impost sobre les estades en establiments turístics (IEET), estableix que resten subjectes a l’impost els establiments i equipaments següents:

a) Els establiments hotelers, els apartaments turístics, els càmpings i els establiments de turisme rural, d’acord amb la legislació aplicable en matèria de turisme.
b) Els albergs de joventut, d’acord amb la legislació aplicable en matèria d’equipaments i instal•lacions juvenils.
c) Els habitatges d’ús turístic, d’acord amb la legislació aplicable en matèria de turisme.
d) Les àrees de pernoctació destinades a albergs mòbils.
e) Les embarcacions de creuer turístic. S’entén per embarcació de creuer turístic, als efectes del que estableix aquesta llei, la que fa transport per mar o per vies navegables amb l’única finalitat de plaer o esbarjo, completat amb altres serveis i amb estança a bord superior a dues nits, amarrada en un port marítim, segons el que defineix la normativa de la Unió Europea.
f) Qualsevol altre establiment o equipament que s’estableixi per llei.

D’acord amb aquest precepte, estan subjectes a l’impost les estades que es realitzen en embarcacions de creuer turístic que ofereixen un servei d’allotjament i estança a bord superior a dues nits. Per tant, el tipus d’embarcació a què es refereix l’escrit de consulta, de mer transport del passatger, sense allotjament, no s’inclou dins el fet imposable de l’impost.

Aquesta contestació té, d’acord amb l’article 34.1.a) de la Llei general tributària, caràcter merament informatiu.
Qüestió: Estada gratuïta a l’establiment: meritació de l’impost.

Número: 344E/12
1. L’article 103 de la Llei 5/2012, del 20 de març, estableix:
“1. Constitueix el fet imposable de l’impost sobre estades en establiments turístics l’estada que fa el contribuent en un dels establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3, situats a Catalunya.
2. Als efectes del que estableix aquesta llei, s’entén per estada el gaudiment del servei d’allotjament, per dia o fracció, amb pernoctació o sense, d’acord amb l’article 100.2.”

Quant al règim d’exempcions, l’article 108 disposa:
“1. Estan exemptes de l’aplicació d’aquest impost:
a) Les estades subvencionades per programes socials d’una administració pública de qualsevol estat membre de la Unió Europea. L’aplicació d’aquesta exempció ha d’ésser acreditada documentalment.
b) Les persones d’edat igual o inferior a setze anys.
2. Per al gaudiment i aplicació de les exempcions establertes per l’apartat 1 cal acreditar documentalment la concurrència de les circumstàncies que les meriten, d’acord amb el que s’estableixi per reglament.”

Per tant, el fet que l’estada sigui gratuïta no exclou la subjecció i exigibilitat de l’impost, atès que es produeix el fet imposable – l’estada- i no està exempta de tributació per aquell motiu.

2. Pel que fa als obligats tributaris:
“És contribuent de l’impost la persona física que faci una estada en qualsevol dels establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3. També ho és la persona jurídica a nom de la qual es lliura la corresponent factura o document anàleg per l’estada de persones físiques en els dits establiments i equipaments.” (art. 104)
“Té la condició de substitut del contribuent la persona física o jurídica, i també les entitats que no tenen personalitat jurídica a les quals es refereix l’article 35.4 de la Llei de l’Estat 58/2003, del 17 de desembre, general tributària, que sigui titular de l’explotació de qualsevol dels establiments o equipaments a què fa referència l’article 103.3” (art. 105)

L’article 109 preveu, al seu torn:
“1. L’impost es merita a l’inici de l’estada en els establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3.
2. L’impost és exigible pel substitut del contribuent al final de l’estada, mitjançant el lliurament de la corresponent factura o document anàleg, sens perjudici de les situacions en què entre les parts intervinents s’hagi pactat un avançament de preu a compte de l’estada.”

I l’article 8 del Decret 129/2012, del 9 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament de l’impost:
“El subjecte passiu substitut ha de consignar en la factura que emeti als seus clients, de manera diferenciada de la contraprestació pels seus serveis, l’import de la quota de l’impost amb indicació del nombre d’unitats d’estada i del tipus de gravamen aplicat.”

Aquesta contestació té, d’acord amb l’article 34.1.a) de la Llei general tributària, caràcter merament informatiu.
Qüestió: Impagament de l’impost o de l’estada; declaració responsable: edat i termini de conservació de la documentació; subjecte passiu; subjecció a l’impost de les estades en habitacions privades de l’hotel destinades al seu personal.

Número: 353E/12
En relació amb l’impost sobre les estades en establiments turístics, es plantegen les qüestions següents:
– impagament de l’impost o de l’estada hotelera,
– criteri d’edat per a l’emplenament de la corresponent declaració responsable i termini de conservació de la documentació, i
– subjecció a l’impost de les estades en habitacions privades de l’hotel destinades al seu personal.

I. Pel que fa a la manca de pagament de l’impost per part del contribuent, o fins i tot de la corresponent estada, els arts. 104 i 105 de la Llei 5/2012, del 20 de març, de mesures fiscals i financeres i de creació de l’impost sobre les estades en establiments turístics, respectivament, estableixen qui és el contribuent i el seu substitut als efectes de l’impost:

“Article 104
Contribuent
És contribuent de l’impost la persona física que faci una estada en qualsevol dels establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3. També ho és la persona jurídica a nom de la qual es lliura la corresponent factura o document anàleg per l’estada de persones físiques en els dits establiments i equipaments.

Article 105
substitut del contribuent

Té la condició de substitut del contribuent la persona física o jurídica, i també les entitats que no tenen personalitat jurídica a les quals es refereix l’article 35.4 de la Llei de l’Estat 58/2003, del 17 de desembre, general tributària, que sigui titular de l’explotació de qualsevol dels establiments o equipaments a què fa referència l’article 103.3.”
Per tant, si bé el contribuent ho és la persona que fa l’estada, la persona mitjançant la qual es relaciona l’administració tributària pel que fa a aquest impost és el seu substitut. Per tant, l’impagament de l’impost o de l’estada no eximeix al substitut a fer l’autoliquidació corresponent. I tot això sense perjudici, si escau, de la concurrència de la figura del responsable solidari, definida a l’art. 42.1 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària, i prevista a l’art. 106 de la Llei 5/2012:

“Article 42. Responsables solidaris.
1. Són responsables solidaris del deute tributari les persones o entitats següents:
a) Les que siguin causants o col•laborin activament en la realització d’una infracció tributària. La seva responsabilitat també s’estén a la sanció.
b) Sense perjudici del que disposa el paràgraf a) anterior, els partícips o cotitulars de les entitats a què es refereix l’apartat 4 de l’article 35 d’aquesta Llei, en proporció amb les seves respectives participacions respecte a les obligacions tributàries materials de les dites entitats.
c) Les que succeeixin per qualsevol concepte en la titularitat o l’exercici d’explotacions o activitats econòmiques, per les obligacions tributàries contretes de l’anterior titular i derivades del seu exercici. La responsabilitat també s’estén a les obligacions derivades de la falta d’ingrés de les retencions i ingressos a compte practicats o que s’hagin hagut de practicar. Quan resulti aplicable el que preveu l’apartat 2 de l’article 175 d’aquesta Llei, la responsabilitat establerta en aquest paràgraf es limita d’acord amb el que disposa aquest article. Quan no s’hagi sol•licitat el certificat esmentat, la responsabilitat també s’estén a les sancions imposades o que es puguin imposar.
El que disposa el paràgraf anterior no és aplicable als adquiridors d’elements aïllats, llevat que aquestes adquisicions, realitzades per una o diverses persones o entitats, permetin la continuació de l’explotació o activitat.
La responsabilitat a què es refereix el primer paràgraf d’aquesta lletra no és aplicable als supòsits de successió a causa de mort, que s’han de regir pel que estableix l’article 39 d’aquesta Llei.
El que disposa el primer paràgraf d’aquesta lletra no és aplicable als adquiridors d’explotacions o activitats econòmiques pertanyents a un deutor concursat quan l’adquisició tingui lloc en un procediment concursal.(…)

Article 106
Responsables solidaris
1. Responen solidàriament de l’ingrés dels deutes tributaris corresponents a les quotes meritades dels contribuents totes les persones físiques o jurídiques que contracten directament en nom del contribuent, i fan d’intermediàries entre aquests i els establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3.

2. D’acord amb el que estableix l’apartat 1, es presumeix que la persona o entitat intermediària actua com a representant del contribuent, tot assumint les seves obligacions tributàries, i contra el qual es pot dirigir el substitut, a fi d’exigir el pagament del tribut, en les condicions que s’estableixin reglamentàriament.”

II. Quant al criteri d’edat en l’emplenament de la declaració responsable, l’art. 6.2 del Decret 129/2012, de 9 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament de l’impost sobre les estades en establiments turístics, en relació amb l’exempció prevista a l’art. 108 de la Llei 5/2012, disposa el següent:
“6.2 L’aplicació de l’exempció a les persones d’edat igual o inferior a 16 anys queda condicionada a l’exhibició dels documents que acreditin l’edat del menor -com el document d’identitat, el passaport, el llibre de família o altres documents anàlegs- o per qualsevol altre mitjà de prova admès en dret.

En el cas de menors de 14 anys, s’admetrà també la declaració responsable per part del progenitor, tutor o acompanyant major d’edat.”
Així doncs, la declaració responsable també es pot emplenar en els casos de persones menors de 17 anys, en tant que aquestes continuen tenint 16 anys fins que no compleixin els 17.

Aquesta documentació s’haurà de conservar durant quatre anys, coincidint amb el termini legal de prescripció en matèria tributària.

III. Respecte a la subjecció a l’impost de les estades fetes en habitacions privades de l’hotel per part del seu personal, aquestes no resten subjectes en tant que l’estada es produeix en el marc d’una relació laboral que no dóna lloc a la subjecció a l’impost.

Aquesta contestació té, d’acord amb l’article 34.1.a) de la Llei general tributària, caràcter merament informatiu
Qüestió: Determinació de la quota màxima.
Número: 298E/12
En relació amb la consulta plantejada, es fa avinent el següent:
L’article 107.2 de la Llei 5/2012, de 20 de març, de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l’impost sobre les estades en establiments turístics (IEET), disposa:
“2. S’estableix un import màxim de quota corresponent a set unitats d’estada per persona”.
Per la seva part, l’article 5 del Decret 129/2012, de 9 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament de l’impost, disposa:
1. Per al còmput de l’import màxim de la quota, establert a l’article 107.2 de la Llei 5/2012, de 20 de març, s’entén que són unitats d’estada els dies o fraccions del període continuat que suposa l’estada del contribuent en l’establiment o equipament turístic.
2. En el supòsit que l’allotjament sigui contractat en règim de cessió o arrendament de temporada, l’import màxim de la quota establert en l’apartat anterior s’ha d’aplicar respecte de cada temporada o període de temps continu. (…).”

En el cas exposat en la consulta, es diu que un client s’allotja durant dos mesos, de dilluns a divendres i es pregunta com es computa el període continuat que suposa l’estada, així com si seria vàlid un contracte temporal de lloguer.

Doncs bé, en primer lloc, cal dir que resta fora de l’àmbit competencial d’aquest centre directiu pronunciar-se sobre la validesa o no dels contractes de lloguer que els establiments o allotjaments turístics efectuïn amb els seus clients ja que pertany a l’àmbit privat de les seves relacions contractuals i de llibertat de pacte entre les parts. En tot cas, el contracte de lloguer haurà d’ajustar-se à allò disposat en la normativa civil, o, en el seu cas, mercantil.

Dit això, i per al cas que ens trobéssim efectivament davant un allotjament contractat en règim de cessió o arrendament de temporada, l’import màxim de quota s’ha d’aplicar respecte de cada temporada o període de temps continu.

Aquesta contestació té, d’acord amb l’article 34.1.a) de la Llei general tributària, caràcter merament informatiu
Qüestió: Determinació de la quota màxima; bungalows.
Número: 329E/12
1. En l’escrit de consulta es planteja que en un càmping, els bungalows es lloguen l’1 de gener de cada any de manera que el client en pot fer ús tots els dies de l’any i amb la gent que vulgui. Es demana com s’ha de calcular la quota de l’impost en aquest cas.
2. En relació amb el supòsit plantejat es fa avinent el següent:

L’article 103 de la Llei 5/2012, del 20 de març, disposa:
“1. Constitueix el fet imposable de l’impost sobre estades en establiments turístics l’estada que fa el contribuent en un dels establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3, situats a Catalunya.
2. Als efectes del que estableix aquesta llei, s’entén per estada el gaudiment del servei d’allotjament, per dia o fracció, amb pernoctació o sense, d’acord amb l’article 100.2.
3. Resten subjectes a l’impost els establiments i equipaments següents:
a) Els establiments hotelers, els apartaments turístics, els càmpings i els establiments de turisme rural, d’acord amb la legislació aplicable en matèria de turisme.
b) Els albergs de joventut, d’acord amb la legislació aplicable en matèria d’equipaments i instal•lacions juvenils.
c) Els habitatges d’ús turístic, d’acord amb la legislació aplicable en matèria de turisme.
d) Les àrees de pernoctació destinades a albergs mòbils.
e) Les embarcacions de creuer turístic. S’entén per embarcació de creuer turístic, als efectes del que estableix aquesta llei, la que fa transport per mar o per vies navegables amb l’única finalitat de plaer o esbarjo, completat amb altres serveis i amb estança a bord superior a dues nits, amarrada en un port marítim, segons el que defineix la normativa de la Unió Europea.
f) Qualsevol altre establiment o equipament que s’estableixi per llei.”

D’altra part, l’article 107.2 de la Llei 5/2012, de 20 de març, de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l’impost sobre les estades en establiments turístics (IEET), disposa:
“2. S’estableix un import màxim de quota corresponent a set unitats d’estada per persona”.

Per la seva part, l’article 5 del Decret 129/2012, de 9 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament de l’impost, disposa:
“1. Per al còmput de l’import màxim de la quota, establert a l’article 107.2 de la Llei 5/2012, de 20 de març, s’entén que són unitats d’estada els dies o fraccions del període continuat que suposa l’estada del contribuent en l’establiment o equipament turístic.
2. En el supòsit que l’allotjament sigui contractat en règim de cessió o arrendament de temporada, l’import màxim de la quota establert en l’apartat anterior s’ha d’aplicar respecte de cada temporada o període de temps continu. (…).”

3. D’aquests preceptes, i pel que fa a la consulta plantejada, es conclou el següent:
– En el cas del càmping, ens trobem que la cessió de l’allotjament es produeix per temporada, de tal manera que l’import màxim de quota s’ha de referir a cada temporada o període continu de temps. I és a aquest al que s’ha de referir el còmput de les set unitats d’estada.
– Aquest topall màxim ve referit a cada persona que s’hi allotja durant el període. Per tant, s’haurà de tenir en compte el nombre d’estades efectuat per cada persona que s’hi allotja.

En aquest ordre de coses, cal tenir en compte que l’article 29 del Decret 183/2010, de 23 de novembre, d’establiments d’allotjament turístic (que regula entre d’altres establiments, els càmpings) estableix que:
“La persona usuària ha d’acreditar la seva identitat en el moment d’efectuar l’entrada a l’establiment per mitjà de l’exhibició d’un document que acrediti suficientment la seva identitat. Aquest document s’ha de retornar immediatament a la persona usuària.
L’establiment ha de portar el registre dels usuaris allotjats i ha de remetre a la Direcció General de la Policia la informació relativa a l’estada de les persones que s’hi allotgen, d’acord amb la normativa de seguretat ciutadana aplicable a tots els establiments que faciliten mitjançant preu allotjament a les persones.”

Aquesta contestació té, d’acord amb l’article 34.1.a) de la Llei general tributària, caràcter merament informatiu.

Qüestió: Determinació de la quota màxima.
Número: 346E/12
1. El consultant planteja els supòsits següents:
– Un establiment hoteler té 4 habitacions de l’hotel llogades tot l’any a una empresa, en les quals s’hi van allotjant diferents treballadors d’aquesta empresa (no sempre són els mateixos).
– A més, aquest establiment hoteler té 1 habitació de l’hotel llogada tot l’any de dilluns a divendres a la mateixa empresa, i pels diferents treballadors que no sempre són els mateixos. El cap de setmana està lliure.

La qüestió se centra en determinar el càlcul de la quota màxima.
2. L’article 107.2 de la Llei 5/2012, de 20 de març, de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l’impost sobre les estades en establiments turístics (IEET), disposa:
“2. S’estableix un import màxim de quota corresponent a set unitats d’estada per persona”.

Per la seva part, l’article 5 del Decret 129/12, de 9 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament de l’impost, disposa:

“1. Per al còmput de l’import màxim de la quota, establert a l’article 107.2 de la Llei 5/2012, de 20 de març, s’entén que són unitats d’estada els dies o fraccions del període continuat que suposa l’estada del contribuent en l’establiment o equipament turístic.
2. En el supòsit que l’allotjament sigui contractat en règim de cessió o arrendament de temporada, l’import màxim de la quota establert en l’apartat anterior s’ha d’aplicar respecte de cada temporada o període de temps continu. (…).”

Doncs bé, en primer lloc, cal dir que resta fora de l’àmbit competencial d’aquest centre directiu pronunciar-se sobre la validesa o no dels contractes de lloguer que els establiments o allotjaments turístics efectuïn amb els seus clients ja que pertany a l’àmbit privat de les seves relacions contractuals i de llibertat de pacte entre les parts. En tot cas, el contracte de lloguer haurà d’ajustar-se a allò disposat en la normativa civil, o, en el seu cas, mercantil.

Dit això, i per al cas que ens trobéssim efectivament davant un allotjament contractat en règim de cessió o arrendament de temporada, l’import màxim de quota s’ha d’aplicar respecte de cada temporada o període de temps continu.
En el supòsit que es tracti d’un contracte de temporada, el còmput de les set unitats d’estada com a topall màxim per a calcular la quota s’ha de referir a tot el període. Si l’estada derivada d’aquest contracte s’ha iniciat amb anterioritat a l’entrada en vigor de l’impost -1 de novembre- no s’ha meritat el tribut i per tant, no és exigible.
Ara bé, arribats a aquest punt, pertoca analitzar si la quota màxima en aquests casos s’ha de referir respecte de cada persona allotjada o a la pluralitat de treballadors de l’empresa que s’allotgen. En aquest ordre de coses, cal tenir en compte el que disposen els articles 102.2, 103 i 104 de la Llei:
“2. L’impost sobre les estades en establiments turístics grava la singular capacitat econòmica de les persones físiques que es posa de manifest amb l’estada en els establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3.”
“1. Constitueix el fet imposable de l’impost sobre estades en establiments turístics l’estada que fa el contribuent en un dels establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3, situats a Catalunya.
2. Als efectes del que estableix aquesta llei, s’entén per estada el gaudiment del servei d’allotjament, per dia o fracció, amb pernoctació o sense, d’acord amb l’article 100.2.” (art. 103)
“És contribuent de l’impost la persona física que faci una estada en qualsevol dels establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3. També ho és la persona jurídica a nom de la qual es lliura la corresponent factura o document anàleg per l’estada de persones físiques en els dits establiments i equipaments.” (art. 104)
I, finalment, l’article 109 regula la meritació:
“1. L’impost es merita a l’inici de l’estada en els establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3.
2. L’impost és exigible pel substitut del contribuent al final de l’estada, mitjançant el lliurament de la corresponent factura o document anàleg, sens perjudici de les situacions en què entre les parts intervinents s’hagi pactat un avançament de preu a compte de l’estada.”De tots aquests preceptes, es conclou el següent: constitueix el fet imposable l’estada que efectua el contribuent en l’establiment turístic, estada entesa com a gaudiment del servei d’allotjament i que com a tal només pot realitzar la persona física.El fet que la norma configuri com a contribuent a la persona jurídica a nom de la qual es lliura la factura per l’estada de persones físiques en l’establiment, respon al fet que, en aquests supòsits, la capacitat econòmica gravada l’ostenta la dita persona jurídica; però en cap cas és la persona jurídica qui realitza l’estada (perquè el concepte d’estada quant a allotjament només pot ésser realitzada per una persona física).En aquest sentit, tots els elements configuradors del tribut s’han de referir a la persona física que s’allotja, inclòs el càlcul de la tarifa i la quota màxima a ingressar.Així doncs, en el cas exposat, a l’hora de determinar la quota màxima, s’haurà de tenir en compte, d’una part, que es tracta d’un contracte de temporada, i d’una altra, que el càlcul de la quota màxima s’ha d’efectuar per a cada persona física que s’allotgi.Aquesta contestació té, d’acord amb l’article 34.1.a) de la Llei general tributària, caràcter merament informatiu
Adjuntamos modelos de Declaració responsable per a l’impost sobre les estades en establiments turístics.